Reflexions d'un dia com un altre...

Tot ha començat quan entre papers i expedients a la feina, he començat a pensar en el que vindria després de plegar. Aniria a satisfer la meva no nutrició emocional amb el segon millor substitut que pot existir: treure la brillantor a meva estimada targeteta!! (endevineu el primer)Quan per fi m'he pogut emportar aquella jaqueta que feia uns dies havia estat contemplant a l'aparador d'una d'aquestes cadenes xungues de roba, he tingut la sensació que podria acabar la tarda com un dia rodó si menges un donnut's anant a fer un mos. Només d'imaginar entrar en aquell famós establiment on una s'hi sent com una guiri més, al vell mig del cor de Barcelona, salivava com el gos de Pavlov. Recordava aquell gust tant peculiar, d'exquisit greixós d'una salsa de la que millor ni mirar els ingredients acompanyat d'una bona beguda gaseosa, la qual et fa recordar tota la tarda el que has menjat. Exactament, tenia ganes d'un Mc Donalds!!!! Feia tant de temps que pensava com seria el retrobament d'aquell vell amic, en el que recordo una adolescència (ja una mica llunyana) en la que no teníem res millor a fer que esparcir els cogombres per les parets dels Mc... del vallès! I en canvi, ara em deleitía per un d'aquests cogombrets!!!

Llavors em decideixo a buscar el més proper, que vés per on, estava a la següent cantonada. Entro, començo a ensumar la flaire d'hamburguesa amb formatge i patates fregides... quan la tinc al davant, no puc resistir més i li clavo queixalada. Devoro, però alhora disfruto cada mossegada, cada patata fregida pensant si estava ingerint el doble o el triple de caloríes necessàries en tot un dia... a la merda! Estava disfrutant del moment del dia...

Però el moment sembla que s'acaba ràpid. Un cop devorat l'àpat, només em quedava mirar la gent del meu voltant: guiris. És una sensació ben extranya sentir-se estranger en un establiment de la ciutat. Tenia la mateixa sensació que quan estava viatjant per països de l'antiga europa de l'est i a l'únic lloc on entenia el que posava al menú era al Mc Donalds, tot i que em negava d'entrar-hi... Després de l'èxtasi desenfrenat, ve la decepció. Decepció per idealitzar un moment que tampoc dura tant, ni tampoc és tan bo, ni tampoc tan barat! Quantes decepcions ens emportem a la vida... Però després de la decepció, venen els remordiments i la conducta obessiva-reparadora de pensar en menjar bledes i pomes una setmana seguida per compensar... (tot i que no crec que ho faci) però què carai! M'ha sortit la tarda rodona com el donnut's, he disfrutat com un nen amb sabates noves. A xalar!! Es mi momento. Es vodafone.