El compromiso de todos

Me han pasado recientemente este vídeo que os recomiendo o sí o sí. (Solamente os advierto que dura unos 20 minutos). Es la ponencia de un juez de menores de Granada, Emilio Calatayud, en la V Tertulia del Consejo Escolar de la Comunidad de Madrid 2006 y que tiene como título Familia y Escuela ante la Prevención de Conductas de Riesgo. Para ver el vídeo clickeu AQUÍ

Un juez como los que no abundan, muy conocido por su particular forma de aplicar la justícia con sentencias alternativas y reparadoras con los menores que han delinquido y, por lo tanto, están en riesgo de exclusión social.

Muchos temas por los que dedicar un tiempo de reflexión que a menudo cuesta, pero que no dejan de ser nuestra realidad cuotidinana y lo que antes era un simple “bofetón” ahora es una “agresión con violación de los derechos fundamentales del menor”, y en consecuencia, denunciable y sentenciable.

Aquí os dejo con su última reflexión:

El compromiso de todos

"Primero se llevaron a los negros, pero a mí no me importó, porqué yo no
lo era.
En seguida se llevarona a los judíos, pero a mí no me importó, porqué yo
tampoco lo era.
después detubierona a los curas, pero como yo no soy religioso, tampoco
me importó.
Luego apresaron a unos comunistas, pero como yo no soy comunista, tampoco
me importó
Ahora me llevan a mí, pero ya es tarde."

mi momento

llet amb cola-cao i galetes sucades de dos en dos

Reflexions d'un dia com un altre...

Tot ha començat quan entre papers i expedients a la feina, he començat a pensar en el que vindria després de plegar. Aniria a satisfer la meva no nutrició emocional amb el segon millor substitut que pot existir: treure la brillantor a meva estimada targeteta!! (endevineu el primer)Quan per fi m'he pogut emportar aquella jaqueta que feia uns dies havia estat contemplant a l'aparador d'una d'aquestes cadenes xungues de roba, he tingut la sensació que podria acabar la tarda com un dia rodó si menges un donnut's anant a fer un mos. Només d'imaginar entrar en aquell famós establiment on una s'hi sent com una guiri més, al vell mig del cor de Barcelona, salivava com el gos de Pavlov. Recordava aquell gust tant peculiar, d'exquisit greixós d'una salsa de la que millor ni mirar els ingredients acompanyat d'una bona beguda gaseosa, la qual et fa recordar tota la tarda el que has menjat. Exactament, tenia ganes d'un Mc Donalds!!!! Feia tant de temps que pensava com seria el retrobament d'aquell vell amic, en el que recordo una adolescència (ja una mica llunyana) en la que no teníem res millor a fer que esparcir els cogombres per les parets dels Mc... del vallès! I en canvi, ara em deleitía per un d'aquests cogombrets!!!

Llavors em decideixo a buscar el més proper, que vés per on, estava a la següent cantonada. Entro, començo a ensumar la flaire d'hamburguesa amb formatge i patates fregides... quan la tinc al davant, no puc resistir més i li clavo queixalada. Devoro, però alhora disfruto cada mossegada, cada patata fregida pensant si estava ingerint el doble o el triple de caloríes necessàries en tot un dia... a la merda! Estava disfrutant del moment del dia...

Però el moment sembla que s'acaba ràpid. Un cop devorat l'àpat, només em quedava mirar la gent del meu voltant: guiris. És una sensació ben extranya sentir-se estranger en un establiment de la ciutat. Tenia la mateixa sensació que quan estava viatjant per països de l'antiga europa de l'est i a l'únic lloc on entenia el que posava al menú era al Mc Donalds, tot i que em negava d'entrar-hi... Després de l'èxtasi desenfrenat, ve la decepció. Decepció per idealitzar un moment que tampoc dura tant, ni tampoc és tan bo, ni tampoc tan barat! Quantes decepcions ens emportem a la vida... Però després de la decepció, venen els remordiments i la conducta obessiva-reparadora de pensar en menjar bledes i pomes una setmana seguida per compensar... (tot i que no crec que ho faci) però què carai! M'ha sortit la tarda rodona com el donnut's, he disfrutat com un nen amb sabates noves. A xalar!! Es mi momento. Es vodafone.

en busca de l'ambient perdut...

En busca d’ambient
Han sigut molts els intents de trobar l’ambient que buscàvem en terres andorranes... Crònica d’una recerca que finalment va acabar sense saber si va ser exitosa, o no.
Mentre una torera desenfadada baixava les pistes a la velocitat de la llum, deixant a totes enrera i tenint una entrebancada que li va suposar una lesió prou greu com per necessitar “parxes” d’alumini, naltrus anàvem amb el super carro diesel treient fum cap a Soldeu per arribar a temps del soparet passant per França que ve de camí...


Després del copiós sopar, el postres gelat a la terrassa i després de la primera, segona i tercera copa, qui vol conduir a -8ºC cap a la disco més canyera del principat a ½ hora de Soldeu???? Pos a la menda li va tocar!!

La disco més canyera resulta ser un antro de perdició on vam trobar personatges de tot tipus inclòs un superman sense capa i amb una coreografia força depurada, un gay bailongo una mica espitós dalt de la tarima i un Jackson five amb uns quants anys de més a sobre recordant uns anys de joventut passada...
Els nassos vermells van animar la festa.

On està l’ambient?? Aquesta fou la gran inquietud de la nit... crec que era una pregunta retòrica, sense ànsies de resposta ... “l’ambient érem nosaltres”!!!
L’endemà no hi ha res millor que no regir-se pels horaris establerts que duem a terme sense pensar i deixar-se portar per l’instint natural del propi cos. Un bon esmorzar en un d’aquests bars muntanyencs, o sigui, de proporcions de gent camionera de muntanya, i un piscolabis abans d’emprendre el viatge de tornada.
La tornada a la ciutat és més dura del que esperava... la desconnexió ha estat total i el retorn a la realitat quan han fos la instal·lació elèctrica de casa i no tens estufes amb les que escalfar-te... no és una bona benvinguda que diguem!!

to be continued...